La germana Lydia Martin, autora del llibre “Joaquina de Vedruna”, va escriure l’any 2012 l’article “L’experiència cristiana de Joaquina” per a la revista Cuadernos CCV. Des de l’Equip Provincial es va fer arribar aleshores el text a les comunitats, animant a la seva lectura individual i comunitària, i elogiant la capacitat de l’autora —traspassada l’any 2020— de “fer propera la Joaquina en tots els ambients on ens movem”. Amb motiu de la festivitat de santa Joaquina, el 22 de maig, continua igual de vigent que aleshores la invitació a la seva lectura.
Pel Baptisme Joaquima fou submergida en el misteri de la mort i resurrecció de Jesucrist. Aquell 16 d’abril de 1783 va entrar en una dinàmica de conversió incessant a l’amor, que l’any 1826 cristal·litzà en la fundació d’una comunitat fonamentada en l’Evangeli i amb un estil de vida pobre, contemplatiu i al servei amorós dels germans.
La Paraula de Déu li revelà que tota persona és un perllongament de la humanitat de Jesús. Ell és el bon samarità que guareix, però també el caminant tractat i mirat amb menyspreu. Amb l’ajut del P. Esteve conegué millor la societat del seu temps: la pobresa i la ignorància, l’abandó dels malalts, ancians i deficients sense recursos; l’egoisme i l’orgull de les classes altes que exercien el poder… Llavors se li despertà el desig de compartir el seu benestar i afecte amb els més desfavorits, i decidí dedicar-se només a cercar la glòria de Déu i el bé del proïsme.
A fi d’allargar els braços per poder remeiar totes les necessitats del món, convidà algunes joves a fer camí seguint els passos de Jesucrist. En un ambient de família alegre i senzill, les preparà pel servei de l’amor. Per cuidar i acompanyar el dolor i la solitud de les persones malaltes i desvalgudes; per posar escalf de fogar en les cases de caritat i afavorir la formació humana d’aquella gent tan marginada; i, duna manera especial, les volgué capacitar per a l’educació de la infància i de la joventut de la dona, mancada de la instrucció reservada als homes.
Un projecte que les Germanes van formular després (C.G.XXIII) com una missió única, portada a terme amb un tarannà guaridor i capaç d’acompanyar processos educatius alliberadors. (A.V. 23) Perquè tal com deia el P. Esteve al començament del segle XIX, la regeneració social només es pot aconseguir amb persones que gaudeixin de bona salut, hagin pogut desenvolupar totes les seves capacitats i les posin al servei del bé comú.
Des del 1826 la família Vedruna s’ha mantingut fidel al seu esperit, explicitat en les Constitucions que el protegeixen de possibles contaminacions i serveixen de contrast a la innovació. Per a nosaltres són “paraula d’unitat… i paraula de missió… perquè siguem signe i instrument de l’acció transformadora de Jesús en el nostre món”. (Catalina Serna Intr. CC)
Paraula que avui ens envia a una societat que prometia satisfer totes les nostres aspiracions, i a la vegada ens neguitejava amb uns desitjos sense cap sentit. Una societat que vivia com en un “tio vivo” girant dins un sistema que només busca la productivitat i el creixement il·limitat de la riquesa. La crisi econòmica l’ha obligat a frenar a baixar-ne, i ara se sent amenaçada. Li estant retallant la seguretat del benestar, l’indigna la corrupció que ha generat, i busca culpables. Li fa por l’esforç, l’austeritat, la incertesa… cerca solucions que no troba, i està en perill de cometre els mateixos errors que han creat la injusta situació que ens està destruint.
La fidelitat al carisma Vedruna pot contribuir a superar la recessió humana, si hi ha germanes que escolten la Paraula de Déu, la posen en pràctica i viuen honradament del seu treball amb un estil senzill i acollidor. Si estimen fins a compartir els seus bens i les seves qualitats amb els més necessitats. Si són dones alegres i creatives que protegeixen i defensen la vida perquè pugui créixer en llibertat (Cf cc 7,39,57,61).
Joaquima també va viure al mig d’una crisi entre el segle XVIII i el XIX. Entre l’Antic Règim i la Modernitat, entre els realistes i els liberals. Patí les conseqüències de la guerra carlista i hagué de superar grans dificultats econòmiques, fins i tot l’exili, per tirar endavant una família nombrosa i posar en marxa el seu projecte.
A casa seva no arribaven les idees progressistes de la Constitució de Cadis. En l’ambient que freqüentava no hi havia afrancesats; però en la contemplació de la vida de Jesús i en la seva Paraula descobrí la novetat que demanava el poble.
En la comunitat religiosa que projectava totes les Germanes tindrien la mateixa categoria i, fora de la clausura monàstica, es podrien dedicar al servei amorós de les persones més febles i desemparades, a fi que, també elles, poguessin assolir el desenvolupament que reclama la dignitat humana. Aviat fou una realitat, que el Pare Claret reconeixia públicament posant l’accent en la pobresa, l’oració i la caritat.
Pobresa
Joaquima de Vedruna del Pare Sant Francesc no estava lligada a res. No tenia bens que defensar, era lliure per “abraçar totes les necessitats del món”, i per això cap entrebanc pogué deturar el seu objectiu.
La seva pobresa fou extraordinàriament fecunda. Tal com va escriure a en Josep Estrada, confiava en el Pare. “Tinguem l’esperit en Déu que tot ho pot i emprendrem el que ell vulgui. Confiança que amb Jesús i tenint Jesús, tot sobra. L’esperit de Jesucrist no vol altra cosa que procurar la caritat, la humilitat i passar amb pobresa, i així no temi que tot sobrarà” (Ep. 80). No parla de diners. Els seus mitjans són l’amor, el servei i la humilitat.
Diuen que Joaquima tenia la senzillesa de qui no es creu superior a ningú i sap travessar les aparences per arribar al jo profund de cada persona, allí on brilla la imatge de Déu, que ens iguala tots i ens agermana.
La vivència de la pobresa evangèlica es diu humilitat. La clau que obre totes les portes i autoritza el servei de la caritat, compartir el que som i tenim de igual a igual i sense por. “Quan algú es deixa als braços del bon Jesús, Ell té cura de nosaltres. Per la nostra part tinguem ànim, iniciativa i diligència que tot ho beneirà el bon Jesús,” (Ep. 82).
Joaquima havia experimentat que deixar el futur a les mans de Déu és el millor remei per conservar la pau i no perdre l’alegria, virtut que ella considerava “la principal i molt necessària per fer coses grans”. (Ep. 146) Joaquima parlava de l’alegria pasqual, de la renúncia a l’egoisme per renéixer a una vida nova fecundada per l’amor. Ella, fidel al compromís cristià, visqué sempre en tensió cap a la plenitud, passant de mort a vida perquè estimava els germans. Assolir la novetat i integrar-la amb esperit alegre i confiat, no sempre és fàcil. La incertesa fa por; a ella no. Sabia de qui es podia fiar.
Contemplació
A la germana Joaquima com a Francesc d’Assis, la pobresa evangèlica li va permetre endinsar-se més i més en el misteri de la Creu. En la contemplació de la passió de Crist aprengué com s’estima i també fins a on pot arribar la grandesa i la misèria de l’home, la seva força i la seva fragilitat, la ignorància insolent i la veritat. Jesús crucificat li encomanà els seus sentiments i el desig de fer només la voluntat del Pare. Entengué que cal morir per guanyar la vida, i tastà la joia de la Pasqua.
La carta que va escriure a Josefa Fuster (Ep. 89), una paradoxa de penes i de goig, ens ho confirma. “Volem a la muntanya més alta per veure si apartades dels bens d’aquest món, vivim solament als braços de la creu. No dubteu… enmig de les amargures trobarem el més saborós del dolç”. Paraules difícils d’entendre, que el misteri pasqual ens fa comprensibles.
Influïda sens dubte pel seu Pare Sant Francesc, les ferides de Jesucrist van ésser per a ella la font de l’amor, el lloc de comunió amb el sofriment humà, i un punt de trobada amb els amics i col·laboradors per conèixer plegats la voluntat de Déu la resposta evangèlica al seu discerniment. “Desitjo tenir ocasió per a enraonar tots dos, però mentrestant no ens sigui possible, podem recórrer a les ferides del Senyor, perquè així ens entendrem tots dos” (Ep. 85).
Jesús, manifestació de l’amor de Déu i expressió de la plenitud humana, a la que tots estem cridats, s’identifica també amb el sofriment dels homes. Ell és l’únic camí que ens pot conduir al veritable alliberament.
Les Constitucions que condensen l’esperit de Joaquima, ens exhorten a “contemplar-ho tot en estreta identificació amb Jesucrist… dòcils a l’acció del seu Esperit, a la força transformadora de la seva Paraula… fins a fer nostres els interessos del Regne” (cc 8). La veritat, la justícia, l’amor i la pau.
Contemplar és molt més que deixar-nos enlluernar per la bellesa, la bondat, la saviesa… i les meravelles de l’Univers. Per als batejats, compromesos a seguir Jesucrist, contemplar és ultra això, aturar-se davant la misèria humana, no fugir de la seva desgràcia; patir la fam, la humiliació, la injustícia… de tants germans, i acollir els sentiments que ens brollen al cor per tornar a mirar, i veure i conèixer millor fins a fer nostre el seu dolor.
El servei dels Germans
La contemplació de Déu Pare, Fill i Esperit Sant, misteri de relació de l’un vers l’altre cap a l’ésser humà, configurà la vida de Joaquima i li donà seguretat. “Si, don Josep, enfortim la fe, tinguem confiança, visquem l’amor, i la Santa Trinitat confirmarà la nostra obra” (Ep. 80).
“Visquem l’amor”. De quina manera? com Jesús: agenollat davant els seus deixebles per rentar-los els peus. Expressió de gran estima i reconeixement. Una manifestació de l’amor que es fa servei, i ens convida a fer el mateix. “Us he donat exemple perquè tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres” (Jn 13,15-16).
Joaquima dòcil al manament consagrà la seva obra al servei amorós dels germans. I tal com va fer el Mestre la dedicà a educar, a curar i a cercar el bé dels pobres; acompanyant, protegint i defensant la vida, ajudant-la a créixer i despertant en cada persona la consciència de sentir-se criatura de Déu.
L’acció de l’Esperit va fer de l’existència de Joaquima un do per a la societat del segle XIX, que la fidelitat al seu carisma ens permet oferir també al segle XXI. Ignorem com serà el futur de la vida religiosa; però sabem que la glòria de Déu és i serà sempre la vida de l’home.
L’avanç de la medicina és sorprenent; cada dia descobreix quelcom que allarga la vida i mitiga el dolor. L’estructura sanitària compta amb instal·lacions i aparells que responen a gairebé tots els interrogants que planteja el cos humà. Res sembla igual a fa 150 anys. Però el sofriment segueix present i, tal vegada, agreujat per una més gran i freda solitud, per la por i l’angoixa que afegeixen al patiment i al misteri de la mort, la manca de sentit. La ciència és incapaç de combatre certes malalties, no es troba una solució a la drogoaddicció… a la violència… Avui, al 2012, també hi ha persones que demanen auxili, companyia, comprensió… una ajuda per suportar la seva situació amb dignitat.
“Assistir els malalts amb amor, compartir amb ells el dolor i ajudar-los a descobrir el sentit cristià del sofriment” (cc 60) encara és un servei necessari a la humanitat. Com Jesús, el carisma Vedruna vol passar per la terra fent el bé.
Diuen les primeres germanes que Joaquima “sentia una gran compassió pels malalts, als que consolava i socorria segons les seves possibilitats, molt atenta a les necessitats de cadascun sense tenir jamai un no per a ningú” (Pr 315).
El silenci i l’escolta plena de tendresa era l’únic mitjà que tenia per atendre pacients. Mai pot compadir qui no conèix les causes del sofriment. Ningú és capaç de consolar si no es dóna l’empatia que permeti la correcta interpretació dels gestos i de les paraules entretallades. Les frases apreses ni que siguin les més sàvies, no conforten ningú, tampoc les pràctiques piadoses que la rutina ha buidat de significat. Només guareix allò que arriba al cor. Qui estima com ella sent el dolor del malalt, el sofriment de la impotència, el crit de la injusta marginació… i es posa al seu costat per acompanyar-lo vers una vida plena de sentit.
La força interior de Joaquima era capaç de guarir les ferides més profundes de l’ànima, aquelles que de vegades agreugen les del cos. No tenia un no per a ningú. Les seves preferències eren sempre per les persones de qui no podia rebre cap agraïment. Els seus contemporanis parlen de infecciosos, de prostitutes, d’homes i dones desagradables i violents… gent menyspreada que se sentia dignificada amb la seva presència.
Tothom desitja gaudir de bona salut, sentir-se important, adonar-se que no és indiferent als altres, experimentar que pot tenir amics, que la gent l’escolta… Tothom vol ésser lliure, no dependre de ningú, relacionar-se d’igual a igual inclòs amb el poder… Tothom busca ser estimat i acollit tal com és: l’ésser més perfecte de la Creació, digne de respecte i d’un tracte just.
Quan Joaquima deia que necessitava tres qualitats d’esperit en les Germanes per portar a terme la seva missió, estava parlant d’atendre totes aquestes aspiracions. El seu llenguatge era el propi de l’època; però el seu servei responia l’únic desig de fer la voluntat de Déu, que crida l’home a la seva plenitud.
“Per l’educació cooperem a fer que l’home assoleixi la seva maduresa, es comprometi lliurament amb Crist –amb l’esperit de les Benaurances- i sigui ferment de fraternitat en la creació d’una societat més justa”. (cc 57)
Aquesta és la utopia il·lusionant que somiava Joaquima. Educar la infància i la joventut, acompanyar les persones més febles i desprotegides perquè tothom pugui assolir la perfecció que li permeti realitzar-se en un projecte de vida ple de sentit.
Educar és molt més que transmetre informació, que donar conceptes, que ensenyar el domini del llenguatge i del càlcul matemàtic… Sense educació no es pot desenrotllar la capacitat d’admiració, de sorpresa, de veneració… Si no s’ha descobert el silenci, la vida interior, la dignitat de l’home… Si no es coneixen i valoren les pròpies qualitats… Si no es controlen les emocions, els sentiments… Si no se sap dialogar i respectar l’altre… Si no s’ha experimentat l’autèntica llibertat i que fa més feliç donar que rebre, no hi ha desenvolupament humà integral.
Sense educació, els homes i les dones coneixeran i cultivaran els valors que integren el capital humà que crea la veritable riquesa?
Si en el segle XIX Joaquima escoltà un poble que volia sortir de la pobresa i de la ignorància per sumar-se al progrés, també avui, al segle XXI i al mig d’una crisi econòmica generada per un sistema que ha corromput i deshumanitzat la societat, es posaria al costat dels més fràgils per defensar la vida i la llibertat de l’home, el seu benestar: l’única forma de glorificar Déu.
El sistema capitalista fonamentat en el creixement il·limitat de la riquesa i en la competitivitat, ha nodrit un egoisme monstruós origen de multitud de víctimes i una causa del deteriorament del planeta. Participar en grups que lluiten per la justícia i per la defensa de la terra és convenient; però no és suficient.
Si de veritat volem combatre aquesta situació, necessitem persones preparades per crear l’estructura d’un règim social que estigui al servei de l’home. Un sistema assentat en la recerca del bé comú, i activat pel capital humà que mogui la solidaritat.
La societat necessita gent creativa i transformadora, innovadora i emprenedora, hàbil per unir forces, per vèncer l’ individualisme que crea tanta desigualtat i destrueix la convivència pacífica. Més que formar comissions per reclamar els drets humans, Joaquima potenciaria i crearia comunitats animades per l’esperit de les Benaurances, disposades a col·laborar amb tothom que defensés la vida, i actuant segons el seu tarannà guaridor i capaç d’acompanyar processos educatius alliberadors. (AV 23)
Si volem una societat diferent, de persones íntegres que es moguin pels valors que proporcionen l’autèntic benestar, hem de començar a formar-les des de la infància. Sense deixar d’interessar-nos pel desenvolupament integral dels homes i de les dones marginats –a qui les circumstàncies els hi han negat l’educació a la que tenen dret.
La imatge de “los carbones apagados” que Joaquima feia servir per motivar la vocació educadora de les germanes, no pot ésser més eloqüent. Qui encén el foc transforma la matèria inerta, privada de bellesa i atractiu, en una font de llum i d’energia, que regala les guspires que salten més enllà del seu centre, i acarona amb l’escalf de les flames vacil·lants que tiren sempre cap amunt.
Treure fora la bondat, la bellesa i l’energia de tantes persones qui semblen amorfes o inacabades, perquè brilli la riquesa interior que les dignifica, és una missió del carisma Vedruna. Una forma de fer créixer el capital humà que requereix el sistema del bé comú per ser alternativa al diner i al poder.
Si Joaquima viqués avui
Si tornés a viure entre nosaltres, me la imagino pobre i senzilla, alegre i confiada… i per tant lliure, disponible i creativa. Interessada pel creixement integral de les persones, formaria part dels grups de vanguardia que treballen, també des de l’escola i els centres de salut, per la humanització de la societat. Ho compartiria tot amb les germanes i escoltaria els seus suggeriments, aprofitant el millor de cadascuna; molt atenta a que les més grans se sentin vives i actives fins l’últim moment. La seva actitud contemplativa li permetria interpretar la realitat des de l’esperit de les Benaurances, i actuar amb la tendresa i la lucidesa que assossega les crispacions i obre una escletxa a l’esperança. El seu servei sempre amorós i incondicional, el dedicaria a les persones més fràgils i desprotegides. A la infància i a la joventut, als malalts que estan sols o desesperançats, als immigrants, als que difícilment poden sobreviure. La veig, convertint els centres d’acollida en la llar d’una gran família i buscant la solució als seus problemes com ho feia amb el seu fill Josep Joaquim. Tothom la coneixeria pel seu tarannà acollidor i guaridor, capaç de despertar il·lusions i acompanyar-les.
Les seves llargues i nombroses epístoles em fan pensar que faria servir el correu electrònic sovint, i no m’estranyaria que també digués la seva des de les xarxes socials. Però estic segura que mai prescindiria de la relació personal, de la conversa càlida i afectuosa. La imatge virtual no pot transmetre el to afectuós ni el grau de sinceritat de les paraules; tampoc la il·lusió o la decepció, cap sentiment que es verbalitza. Aquest nivell de comunicació només es dóna en el contacte personal.
Moguda pel desig de protegir i defensar la vida, d’ajudar-la a créixer, i de convertir la terra en l’escenari del l’amor fratern, buscaria en el discerniment evangèlic amb la comunitat la manera d’aconseguir-ho. No en el consens, com fan els polítics, ni en el vot de la majoria que pot donar el si als interessos particulars d’un grup, sinó en la comunió amb Jesucrist.
Simpàtica, afable, intuïtiva –mare de 9 fills- seguiria creant aquell ambient alegre i familiar que ajuda la gent a sentir-se segura i optimista, creativa, amb ganes de ser bona persona i de fer el bé. En tot moment i amb tothom seria l’educadora pacient que tot ho guanya per amor, res per força.
Els profetes, els que lluitem per la justícia, els que es manifesten amb pancartes reivindicatives… són molts. Les tertúlies de la TV i de la radio, la premsa de paper i la digital, les xarxes socials… tothom, podríem dir, crida en la mateixa direcció. Ja estem assabentats dels mals que ens afeixuguen! I ara què? Tenim persones preparades perquè ens treguin del pou?
Diuen que falten líders. No és estrany, s’ha descuidat la formació humana. Durant molt de temps ens hem deixat arrossegar pel consumisme i l’hedonisme, per l’afany de poder. Ha estat més fàcil sumar-se a la protesta que consagrar-se en cos i ànima al veritable creixement de les persones. On són els valors dels nostres avantpassats: l’honradesa, l’esforç, la responsabilitat en el treball, l’austeritat…?
On la justícia, la prudència, la fortalesa i la temprança que formaven l’excel·lència ciutadana i política de la Grècia clàssica, de la primera democràcia?
Necessitem gent preparada i honorable, capaç de crear una nova estructura social. Si Joaquima visqués segur que col·laboraria amb ells. Formaria part del petit grup de Jesús que vingué a salvar, no a condemnar.
Gna. Lydia Martín, ccv