Al compàs de l’eslògan “Jo soc de Vedruna-Àngels” presentat pels mestres, pares , ex-alumnes , alumnes i col·laboradors/es va iniciar-se la celebració dels 150 è aniversari de la presència Vedruna al barri del Raval de Barcelona. Unida a l´exposició Vedruna 200 anys de la Fundació Vedruna. Una festa molt bonica, molt ben preparada i sentida en profunditat i emocionalment.
Vedruna-Àngels té una història que es remunta a finals del segle XIV amb l´obertura d´un Centre que acollia nens i nenes òrfenes, donació feta per un noble cavaller de la Ciutat comtal, Guillem de Pou. El 1875 fou confiat a la cura i atenció de les Germanes Carmelites de la Caritat fundades per Joaquima de Vedruna i que, en aquell moment, a Barcelona només eren presents a la Casa de Caritat. Expresso el meu testimoni de l´amor, lliurament, tendresa i dedicació de les Germanes a aquesta missió. Jo soc una d´aquelles nenes. Vaig viure a la Casa com la meva segona casa, atesa, acompanyada, educada, protegida, etc. I, a mesura del meu creixement, em va anar captivant la seva donació total.
L´Escola i Centre foren protegits i administrats per una Junta formada per un representant del Bisbat, un altre per l´Ajuntament i un altre per la Congregació de Germanes Carmelites i amb la col·laboració de les famílies que ens feien confiança . De mica en mica, s´hi van anar incorporant mestres laics –alguns són ex-alumnes- que han mantingut i segueixen mantenint viu el carisma educatiu Vedruna. Ara, és una de les 39 escoles de la Fundació Vedruna Catalunya Educació.
“L´Exposició Vedruna 200 anys“ ens ho va recordar gràficament amb l´encert de convidar els visitants a seguir l´evolució de la vida al compàs del fets passats al món, a Barcelona i a Vedruna-Àngels al llarg de tot aquest temps.
Vedruna- Àngels ha tingut l´art d’aglutinar diverses cultures, on totes hi tenen cabuda sense distinció. Es un Centre de caràcter obert, acollidor, humanitzador, amb un alt nivell d´exigència, d´èxits culturals, educatius, socials, i de fer país. Els rostres il·luminats, els somriures, les abraçades plenes de records, de tots el els que van participar a la festa, des de la direcció fins l´alumne més petit, ens mostren que sempre tenim motius d´esperança. Les llavors per petites que sigui i fràgils que semblin sempre donen fruit. Donem-ne gràcies a Déu. I com diu l’eslògan “Jo soc de Vedruna-Àngels”.
Isabel Ros, ccv