El 28 d’agost de 1854, Santa Joaquima de Vedruna va morir a Barcelona, víctima de l’epidèmia de còlera, després d’uns darrers anys marcats per la malaltia i la fragilitat. Però aquella dona que deixava aquest món ja havia sembrat una obra que continuaria creixent molt més enllà d’ella.
Avui, quan celebrem els 200 anys de la Fundació, mirar Joaquima en el moment de la seva mort ens ajuda a descobrir no només la gran fundadora, sinó, sobretot, la dona creient, valenta i profundament humana que hi havia darrere de tota la seva obra.
Joaquima va ser una dona avançada al seu temps. Va saber veure necessitats que molts no veien i va comprendre que l’educació de les nenes, l’atenció als malalts i el servei als més vulnerables eren camins privilegiats per fer present l’Evangeli. En una societat en què les possibilitats de les dones eren molt limitades, va posar en marxa una obra educativa i assistencial que es va anar estenent per molts pobles de Catalunya.
Però no ho va fer perquè se sentís una dona extraordinària. Ho va fer perquè se sentia cridada per Déu.
I aquesta és, potser, una de les claus més profundes de la seva vida: Joaquima no va caminar sempre per camins fàcils ni clars. Va haver d’afrontar la mort del seu marit i de tres dels seus fills, la responsabilitat de tirar endavant una família nombrosa, les guerres, la persecució, la presó, l’exili, les dificultats econòmiques i les incerteses pròpies d’una obra que tot just començava. Durant la seva vida va arribar a exiliar-se a França amb les germanes.
I, tanmateix, no es va rendir.
Quan les portes es tancaven, buscava un altre camí. Quan arribaven les dificultats, aprofundia en la confiança. Quan ja no podia fer el que havia fet sempre, aprenia a deixar fer les altres.
Això és especialment admirable en els darrers anys de la seva vida.
La malaltia va anar limitant progressivament les seves forces. Va haver de deixar les responsabilitats de govern i acceptar una situació que probablement li devia resultar molt difícil: ja no podia fer, organitzar, visitar, decidir ni acompanyar com abans.
I aquí apareix una altra Joaquima.
La dona activa aprèn a ser una dona receptiva.
La fundadora aprèn a deixar que els altres continuïn.
La que sempre havia sostingut els altres aprèn a deixar-se sostenir.
Això també és fecunditat.
Joaquima havia anat fundant comunitats i n’havia estat molt pendent. Les estimava, les animava, les orientava i procurava que l’obra avancés. Però arriba un moment en què ha d’acceptar que ja no pot estar al capdavant.
I ho fa amb una profunda actitud de fe.
En els seus darrers anys, mentre la seva obra continuava creixent, ella va anar quedant cada vegada més petita, més silenciosa, més dependent. I potser precisament aleshores va viure una de les formes més profundes de confiança: acceptar que l’obra era de Déu i que no depenia només d’ella.
Hi ha una frase que expressa molt bé aquesta actitud de Joaquima: «Tot per amor, res per força».
No és només una frase pedagògica. És també una manera de viure.
Tot per amor.
També quan costa.
També quan no entenem.
També quan la salut falla.
També quan hem de deixar anar allò que hem estimat i construït amb tant d’esforç.
La seva vida ens recorda que la fortalesa cristiana no consisteix a poder sempre amb tot, sinó a saber posar-ho tot en mans de Déu.
Joaquima va ser forta quan va haver de començar.
Va ser forta quan va haver de lluitar.
Va ser forta quan va haver de fugir.
Va ser forta quan va haver de recomençar.
I va ser igualment forta quan va haver d’aturar-se.
Aquesta darrera fortalesa és potser la més difícil.
El 28 d’agost de 1854, en plena epidèmia de còlera, Joaquima va morir a la Casa de Caritat de Barcelona, acompanyada per les germanes.
La seva vida semblava arribar al final.
Però la seva obra tot just començava una nova etapa.
En morir, havia deixat nombroses comunitats i més d’un centenar de germanes que continuaven la missió que ella havia iniciat.
Avui, dos-cents anys després de la Fundació, podem comprendre millor la profunditat d’aquella confiança.
La seva vida ens continua preguntant: Què vol Déu de nosaltres avui? Què hem de continuar fent amb valentia? I què hem d’aprendre a deixar a les seves mans?
Santa Joaquima ens ensenya que la fidelitat no sempre significa fer més. De vegades significa continuar estimant quan ja no podem fer el que fèiem abans.
I potser aquest és un dels seus missatges més actuals per a nosaltres, avui:
No som nosaltres qui salvem l’obra de Déu. Som nosaltres qui hi posem la nostra vida, amb amor, constància i confiança.
Ella ho va fer.
Va començar.
Va perseverar.
Va patir.
Va recomençar.
Va acompanyar.
Va deixar fer.
I, finalment, es va deixar portar per Déu.
Dos-cents anys després, la seva intuïció continua viva.
I potser avui, davant de tants canvis i tantes incerteses, necessitem tornar a mirar aquella dona valenta que, amb una confiança enorme i una profunda senzillesa, va saber dir amb la seva vida:
«Tot per amor, res per força».
Santa Joaquima, ajuda’ns a tenir la teva valentia per començar, la teva constància per perseverar, la teva confiança per recomençar i la teva fe per saber deixar-ho tot en mans de Déu.
I que l’obra que tu vas començar continuï sent, també avui, una obra de Déu, feta per amor i al servei de la vida.
Carme Molist i Subirachs, ccv
«Cada rostre porta un misteri, un missatge, i amaga la possibilitat d’un descobriment sorprenent»